Plou...

Volia escriure alguna cosa trista, he sentit fa una estona una cançò i m'he posat un poc xof!, ara no recordo com dia exactament el troç de lletra q volia escriure. Crec q deia << tot pasa però l'amor no es mou >> tratava sobre la vida i la mort, sobre el passat i el present..

Suposo q reflectia el fet, de que quan perdem a algú, ja siga realment o metafóricament. Plorem de impotència de ràbia per no poder tornar-lo a recuperar. Ja q això no depen de nosaltres..sinò que ens ve donat..

Estic trista, no ho se, no se com estic, melancòlica potser. Sóla, pot ser també. Però al cap i a la fi, la soletat la fem nosaltres mateixos...

Me fa falta un xupitet raro!!